Ullcluc


Albert Carreras
Lourdes Rué
Works    About    Limited    Blog

NÚKARLEK

Photo © Núria Llort
Curated by Albert Carreras






































Hi ha espais el carisma dels quals és indissociable a la projecció que poden dur a terme com a decorats. Espais on l’acumulació d’ornaments és prou potent per intoxicar tot el que s’hi deriva.


D’altres, de naturalesa més feble, esperen una figura per utilitzar-la amb el desig de contribuir a una composició que acabi deixant un rastre equilibradament serè, lluny de la mera escena.

Fraccions d’una coreografia magnífica amb els mínims elements, convertits en seqüències woodmanianes que, a partir de l’autoretrat i de la dansa, acaben fent-se grans en la bidimensionalitat fotogràfica. És una escena que podríem considerar elemental, un espai feble: una vella cadira en una habitació que podria ser casa d’una tia llunyana, un joc de te, uns mobles banals... uns elements esperant la figura que els rebel·li.

El que semblaria suposar un retrocés expressiu - passar de l’expressió física o de la performance salvatge, si voleu, cap a una única fracció representativa sobre el paper- no només no es malmet al transformar-se en obra fotogràfica, sinó que fins i tot sembla créixer.

El monòleg artista-model (parit des de l’autoretrat) es transforma en un diàleg artista-públic. Creix a mida que la seqüència es desplega peça a peça sobre les dues dimensions. Quina meravella! Què us diuen aquestes peces? M’agradaria saber-ho.

No recordo exactament quina fou la primera fotografia de la sèrie de la Núria que vaig veure. En tot cas em va cridar notòriament l’atenció, fins al punt de demanar-li si havia treballat més el tema. Ella, amb l’excel·lent do de la contenció, me’n va mostrar dues o tres més, suficients per veure que no era una juguesca estètica banal sinó que hi havia alguna cosa més fonda en el fet de posar a prova l’autoretrat (que no el selfie, i crec que no és necessari que entrem a diferenciar els dos elements) i iniciar una mena d’ona gravitacional que impacta successivament en totes direccions.  

A priori sabia també de les grans capacitats de la Núria al voltant de la dansa; l’havia fotografiada feina anys en una escola de dansa amb un treball internacional de títol Bangún, molt interessant. Per tant, seguint el fil d’aquesta expressió i sumant-hi certa capacitat espontània amb la fotografia, em va acabar de convèncer per proposar de treballar plegats totes les fotografies que tingués la sèrie. Treballar, comissariar, seleccionar o ajustar l’obra per poder explicar o interpretar tot allò que potser estava sense ordre i que a crits demanava un replanteig tercer.  

L’obra m’agrada perquè és honesta, elegant, senzillament estètica, no contaminada pels artificis habituals i gratament influenciada per una visió de fotografia clàssica. És fàcil, de fet ja ho he fet, catalogar-la dins una àuria woodmaniana, una àuria estètica si més no, no tant narrativa o de contingut. Woodman, una de les artistes totals de la història de la fotografia, vivia immersa en una vida una mica més convulsa. Les sèries de la Nú en veuen de l’estètica, agafant la valentia de l’autoretrat per proposar un interrogant interpretatiu a l’espectador, cosa que també provocava Woodman cap a altres camins, evidentment, però en ambdós casos, empenyent a posicionar el públic cap el fet d’haver de resoldre una proposta enigmàtica.  

Woodmaniana o no, aquesta sèrie realitzada a Georgia (la d’Europa), és d’una claredat magnífica.


Albert Carreras, 2017

Mark
© Albert Carreras, 2019.